Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Temes de cavalls. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Temes de cavalls. Mostrar tots els missatges
diumenge, 14 de novembre del 2010
dilluns, 1 de novembre del 2010
diumenge, 24 d’octubre del 2010
dissabte, 31 de juliol del 2010
dijous, 29 d’octubre del 2009
diumenge, 18 d’octubre del 2009
'Llegaron al galope'
Llegaron al galope
soldados de un país lejano.
Hierro en la mirada,
su corazón era de oro.
Preguntaron por el agua
de un manantial extraño
para las heridas.
escoltaban un tesoro.
Y nadie supo responder.
Doncellas les ofrecieron
sus senos encendidos,
pero ellos no podían ver,
sus ojos eran de hierro.
Siguieron al galope,
buscaban una patria.
Algunas enloquecieron
mirando en un pálido mapa.
Ellos prometieron volver,
prometieron volver mañana.
¿Cuándo es mañana?
No sé, mi amor.
Nadie sabe.
El agua que corre al mar
por el aire ha de volver.
Allí se queda la sal,
aquí crece la sed.
Los árboles suplican
la lluvia de las nubes
cuando pasan
levantan sus copas,
quieren gritar su nombre.
Pero ¿quién reconoce
una nube en el cielo?
Se multiplicaban
los caminos al paso,
los amigos emprendían
destinos diferentes.
Guardaban todavía
el calor en sus manos,
pero el viento del desierto
fue quemando sus ojos
y la sangre
el brillo de sus espadas.
Ningún camino era de vuelta.
Todos se alejaban.
Mañana ¿cuándo es mañana?
No sé, mi amor.
Nadie sabe.
Mañana ¿cuándo es mañana?
Es inútil, mi amor, mirar afuera.
Mañana ¿cuándo es mañana?
No sé, mi amor.
No sé.
Amancio Prada
soldados de un país lejano.
Hierro en la mirada,
su corazón era de oro.
Preguntaron por el agua
de un manantial extraño
para las heridas.
escoltaban un tesoro.
Y nadie supo responder.
Doncellas les ofrecieron
sus senos encendidos,
pero ellos no podían ver,
sus ojos eran de hierro.
Siguieron al galope,
buscaban una patria.
Algunas enloquecieron
mirando en un pálido mapa.
Ellos prometieron volver,
prometieron volver mañana.
¿Cuándo es mañana?
No sé, mi amor.
Nadie sabe.
El agua que corre al mar
por el aire ha de volver.
Allí se queda la sal,
aquí crece la sed.
Los árboles suplican
la lluvia de las nubes
cuando pasan
levantan sus copas,
quieren gritar su nombre.
Pero ¿quién reconoce
una nube en el cielo?
Se multiplicaban
los caminos al paso,
los amigos emprendían
destinos diferentes.
Guardaban todavía
el calor en sus manos,
pero el viento del desierto
fue quemando sus ojos
y la sangre
el brillo de sus espadas.
Ningún camino era de vuelta.
Todos se alejaban.
Mañana ¿cuándo es mañana?
No sé, mi amor.
Nadie sabe.
Mañana ¿cuándo es mañana?
Es inútil, mi amor, mirar afuera.
Mañana ¿cuándo es mañana?
No sé, mi amor.
No sé.
Amancio Prada
dimecres, 14 d’octubre del 2009
dilluns, 26 de gener del 2009
dilluns, 12 de gener del 2009
La promesa de la natura
M´he llevat aviat, avui tinc hora a l´hospital... i tot just m´he rentat la cara, després de la crida del Tro, he obert les cortines de la finestra de la meva cambra per poguer mirar cap a fora, ja veig el Tro que m´espera i mira cap a mi tot atent... ja decidit, m´he possat l´abric per sobra del pijama i he sortit a fora, l´aire era fredot i net, i la terra del caminet sembrada d´espurnes de cristalls de glaç, avui teniem una bona gebrada. Les gosses s´han apressat al sentir-me baixar l´escala, i m´han sortit a l´encontra correns per saludar-me, tot carinyoses i enjogassades...
Vora el bosquet del suro gros, a tocar de casa, hi viu el meu estimat Tro, un cavall pel roig com un caliu de la llar de foc, bonic i trempat, amic i simpatic com ell solet. Cada matí renilla i em desperta, d´avegades penso que és possible que ell mateix no es vegi com un cavall, perquè es creu el gall del galliner, o potser ell pensa ser tot un noble senyor, i jo el seu majordom de servei, que l´hi ha de portar l´esmorsar per després acompanyar-lo al camp... Però no crec pas, perquè ell desmostra estimació franca i generosa, i aixó els altius i estirats galls de galliner, o nobles senyors no ho saben pas fer.
Despés d´una estona de la seva crida, que d´avegades el faig esperar... el vaig a visitar, i amb unes moxaines i fregadisses frontals com a salutació, tots dos ens donem el bon dia sota el suro gros...
El suro gros cada dia, com avui mateix, ens contempla tot abraçan-nos amb el seu noble esguard. El seu tronc aixeca dues branques poderoses que abracen tot el clap a l´entrada del bosquet, i dessota del seu tronc de color roig escorxat, hi ha un terra dur, aïxut i net, i tot molt ben escombrat, per una tramuntana que bufa quasi perpetua, i tot de grans arrels surgeixen de l´interior del terra per a tornar-si a cap-bussar com si el terra fos materia liquïda, tot crean així un enreixat superb als seus propis peus.
Quan el bon dia fa lluïr un sol esplendit, i la remor de les fulles penjades de les seves branques es mouen com cascavells verds, ens canten cançons d´eternitat viscuda, i es troben acompanyades per una coral viva de veu cantadissa i variada, són matineres i musicals piuladisses, de bonics i fragils ocells diversos, i aquests cants de trobadors al.lats fan mirar amunt, amunt les branques del suro gran. Els meus ulls es troben fit a fit amb els raigs dorats del sol, d´una claror enigmatica i esplendida, d´una llum filtrada entre les fulles del suro gran. Aquells ratjos d´or m´enllluernen a mitges, i encara em fan mirar més amunt, fins el blau clar i infinit del cel resplandent.
Avegades si el terra es troba humit, com és el cas d´avui mateix, a causa de les recents pluges d´aquests dies passats, resta en la ingravidesa de l´aire una barreja de perfums boscans que encanten els meus sentits. Avui he pogut distingir una olor que venia de no pas massa lluny, era una olor floral delicada, no massa perceptible però, aquella olor, era de la flor del nespra, que barrejada amb les olors de la terra i d´altres aromes variats, m´ha fet pensar que aquesta, potser era la olor que deuen fer els angelets baixats del cel...
Una vegada vaig llegir d´una poeta estimada:
"...Tot brota, floreix i grana per oferir-se a la vida de l´home.
Tothom sap el nom vulgar de les plantes, però quasi ningú coneix l´obscur misteri del seu desenvolupament...
...Cada dia compto un nou color, un nou ocell. La prada sembla un immens plat de porcellana antiga esmaltat de flors virolades. De tant en tant arriba una ratxa de tramuntana lleugera i seca que em vigoritza els nervis i els sentits. Tot em diu que res no passa i no mor en la natura, sinó que tot torna i es renova..."
Avui he començat el dia amb un regal, la natura m´ha parlat, i tot en ella, m´ha donat força, i m´ha fet sentir viu i feliç, segurament era una promesa molt i molt clara per deixar d´ignorar-la...!!!
dimecres, 26 de novembre del 2008
dijous, 20 de novembre del 2008
EXCURSIO A CAVALL DE CAPMANY/CANTALLOPS AL HERMITAGE DE NOTRE DAME DU CORAL
11-12-13-14/09/2008 -
TREEKING A CAVALL: AMB EL NANU, TORDO, TRO I MIRONA, I AMB ELS GENETS: RAMON, PERE, PEP, I DAVID.
Ver álbum:
 |
| EXCURSIO A CAVALL DE CAPMANY/CANTALLOPS AL HERMITAGE DE NOTRE DAME DU CORAL |
Si tienes problemas para ver el album de fotos en el blog, copia y pega lo siguiente en tu navegador:
http://picasaweb.google.com/dapabru/EXCURSIOACAVALLDECAPMANYCANTALLOPSALHERMITAGEDENOTREDAMEDUCORAL
dilluns, 27 d’octubre del 2008
JA HE TORNAT AL BLOG
Amics ja em teniu aquí altre vegada, ja començo a donar per acavades les meves vacances, i altre vegada em cal normalitsar-me, i també, ja amb internet a casa, que per cert, ja els ha costat temps y ganes a la companyia d´instalar-me el servei, aquests sembla que no pateixin la crisis, perquè no s´apressen pas a fer nous clients. Ara aveure si torno a posar en marcha aquest saludable espai en la blogosfera on puc escriure i posar les coses que m´agraden i que jo vull fer coneixer als amics i coneguts, ja anire explicant tot de vivencies dels últims dies, l´excurció amb els cavalls i tot un etc de coses més... També em cal contestar els comentaris i e-mails, dels amics que heu sigut tant amables de pensar en mi en la meva absencia, no voldria que pensesiu que sóc un maleducat. Salut i petons amics... Ja estic de tornada a n´el BLOG-UNIVERS...!!!
dimecres, 27 d’agost del 2008
Caballos abandonados
Miles de caballos abandonados vagan por los desiertos de EEUU
El cierre de los mataderos y la crisis dan lugar a lo que ya se considera una "plaga", en el Santuario Denkai de Animales, en Carr (Colorado).
Caballos abandonados, en el Santuario Denkai de Animales, en Carr (Colorado).
En el imaginario de todos hay una foto en la que aparecen un caballo, un vaquero y un desierto rocoso: el viejo oeste americano. El animal es incansable y fuerte, y cuando hace falta lleva al vaquero herido a donde puedan atenderle. El tópico se ha quedado en el pasado; el presente dicta que en el oeste vuelve a haber caballos, pero ya no son las bestias heroicas de antaño; son simplemente animales abandonados. El desierto, especialmente en Colorado, está lleno de ellos. Hay cientos, tal vez miles. En EEUU ya se habla de "plaga".
La palabra la empleó la revista Time, que en una edición da cuenta del extraño fenómeno. Cientos de caballos abandonados en el desierto, muchos de ellos viejos y hambrientos, componiendo un cuadro tétrico. ¿Por qué? Por dos razones: porque las decisiones judiciales han acabado con los mataderos de caballos en EEUU, por un lado, y porque la crisis de las hipotecas ha obligado a miles de granjeros estadounidenses a dejarlo todo. Incluyendo a los caballos.
Los últimos tres mataderos equinos fueron cerrados en el 2007, después de que varios jueces emitieran sentencias contra el sacrificio de caballos para el consumo humano y los que por uno u otro motivo querían deshacerse de los suyos tuvieron que empezar a enviarlos a Canadá. Pero el costo del transporte se puso por las nubes, así que los estadounidenses, y sobre todo los sureños, empezaron a mirar hacia abajo, a México. Más barato, pero con menos miramientos. Todo parecía tan complicado que muchos simplemente optaron por esquivar las molestias y decidieron tirar sus animales a la basura; dejarlos en el desierto, que es lo mismo.
"UNA SITUACIÓN INQUIETANTE"
La clausura de los mataderos coincidió con la crisis inmobiliaria y todo empeoró. Cientos de hipotecas ejecutadas, cientos de casas abandonadas a la fuerza, cientos de caballos dejados a su suerte en pleno desierto. O miles. "La situación es muy inquietante --declaró a la revista Time la directora del Santuario Equino Dreamcatchers, en el estado de Colorado--. Empezó a finales del 2007, y ahora todo el mundo está muy nervioso". El tópico del caballo que se devora el desierto deja paso, poco a poco, a una historia triste: el desierto que devora al caballo.
El cierre de los mataderos y la crisis dan lugar a lo que ya se considera una "plaga", en el Santuario Denkai de Animales, en Carr (Colorado).
Caballos abandonados, en el Santuario Denkai de Animales, en Carr (Colorado).
En el imaginario de todos hay una foto en la que aparecen un caballo, un vaquero y un desierto rocoso: el viejo oeste americano. El animal es incansable y fuerte, y cuando hace falta lleva al vaquero herido a donde puedan atenderle. El tópico se ha quedado en el pasado; el presente dicta que en el oeste vuelve a haber caballos, pero ya no son las bestias heroicas de antaño; son simplemente animales abandonados. El desierto, especialmente en Colorado, está lleno de ellos. Hay cientos, tal vez miles. En EEUU ya se habla de "plaga".
La palabra la empleó la revista Time, que en una edición da cuenta del extraño fenómeno. Cientos de caballos abandonados en el desierto, muchos de ellos viejos y hambrientos, componiendo un cuadro tétrico. ¿Por qué? Por dos razones: porque las decisiones judiciales han acabado con los mataderos de caballos en EEUU, por un lado, y porque la crisis de las hipotecas ha obligado a miles de granjeros estadounidenses a dejarlo todo. Incluyendo a los caballos.
Los últimos tres mataderos equinos fueron cerrados en el 2007, después de que varios jueces emitieran sentencias contra el sacrificio de caballos para el consumo humano y los que por uno u otro motivo querían deshacerse de los suyos tuvieron que empezar a enviarlos a Canadá. Pero el costo del transporte se puso por las nubes, así que los estadounidenses, y sobre todo los sureños, empezaron a mirar hacia abajo, a México. Más barato, pero con menos miramientos. Todo parecía tan complicado que muchos simplemente optaron por esquivar las molestias y decidieron tirar sus animales a la basura; dejarlos en el desierto, que es lo mismo.
"UNA SITUACIÓN INQUIETANTE"
La clausura de los mataderos coincidió con la crisis inmobiliaria y todo empeoró. Cientos de hipotecas ejecutadas, cientos de casas abandonadas a la fuerza, cientos de caballos dejados a su suerte en pleno desierto. O miles. "La situación es muy inquietante --declaró a la revista Time la directora del Santuario Equino Dreamcatchers, en el estado de Colorado--. Empezó a finales del 2007, y ahora todo el mundo está muy nervioso". El tópico del caballo que se devora el desierto deja paso, poco a poco, a una historia triste: el desierto que devora al caballo.
diumenge, 3 d’agost del 2008
divendres, 25 de juliol del 2008
diumenge, 6 de juliol del 2008
La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común...!!!
La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al Manifiesto por la
lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals
a Madrid.
La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre
els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que
demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el
castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot
ser-li suposada' als seus ciutadans.
Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest.
A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició
del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per
donar suport a aquest projecte'.
Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que
consisteix a no mirar telecinco.
Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!
Telecinco mai més!
Passa-ho.
TELECINCO ÉS LÍDER D'AUDIÈNCIA A CATALUNYA; PERÒ TOT I AIXÍ S'ADHEREIXEN A UN MANIFEST QUE PRETÉN QUE EL CATALÀ SIGUI RELEGAT I MENYSPREAT.
UNIM-NOS PER DEMOSTRAR-LOS QUE TENIM FORÇA I QUE NO ES POT JUGAR AMB NOSALTRES. SI VOLEM, PODEM, TAL COM HEM DEMOSTRAT MOLTES ALTRES VEGADES.
SOM-HI!!
JA N'HI HA PROU!
lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals
a Madrid.
La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre
els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que
demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el
castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot
ser-li suposada' als seus ciutadans.
Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest.
A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició
del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per
donar suport a aquest projecte'.
Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que
consisteix a no mirar telecinco.
Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!
Telecinco mai més!
Passa-ho.
TELECINCO ÉS LÍDER D'AUDIÈNCIA A CATALUNYA; PERÒ TOT I AIXÍ S'ADHEREIXEN A UN MANIFEST QUE PRETÉN QUE EL CATALÀ SIGUI RELEGAT I MENYSPREAT.
UNIM-NOS PER DEMOSTRAR-LOS QUE TENIM FORÇA I QUE NO ES POT JUGAR AMB NOSALTRES. SI VOLEM, PODEM, TAL COM HEM DEMOSTRAT MOLTES ALTRES VEGADES.
SOM-HI!!
JA N'HI HA PROU!
dijous, 19 de juny del 2008
The icelandic horse
LOS CABALLOS DE RAZA ISLANDESA.....Tienen “5 marchas”
El uso de la raza islandesa en el turismo ecuestre es ya una tradición consolidada.
El caballo islandés fue acogido en Italia hace 15 años y goza del favor de quienes organizan actividades ecuestres, que lo proponen como un caballo al alcance de todos, principiantes y niños, pero que a la vez es capaz de satisfacer a los jinetes más exigentes.
En Italia, actualmente hay unos 350 ejemplares, de los que por lo menos el 90% se encuentran en la zona del Alto Adige. El éxito del caballo islandés se ha extendido también en muchos países del norte de Europa, sobre todo en Suecia, Dinamarca y Alemania, pero también en Estados Unidos, desde Florida al California.
Su carácter manso, su talante agraciado, su increíblemente confortable caminar, único en el panorama equino, han conferido al caballo islandés centenares de miles de seguidores en el mundo. Además del paso, el trote y el galope, el caballo islandés puede moverse con otros dos tipos de andadura: tölt y entrepaso rápido. El tölt es una andadura en 4 tiempos especialmente suelta en la que los movimientos, agraciados y lineares, no restan equilibrio al jinete, que cabalga relajadamente y sin los movimientos arriba y abajo típicos del trote. Se trata esencialmente de un caballo “con 5 marchas”.
La raza islandesa es inteligente, versátil, dulce y recia. Estos caballos pueden ser de todos los colores y son conocidos por ser verdaderos amigos.
El uso de la raza islandesa en el turismo ecuestre es ya una tradición consolidada.
El caballo islandés fue acogido en Italia hace 15 años y goza del favor de quienes organizan actividades ecuestres, que lo proponen como un caballo al alcance de todos, principiantes y niños, pero que a la vez es capaz de satisfacer a los jinetes más exigentes.
En Italia, actualmente hay unos 350 ejemplares, de los que por lo menos el 90% se encuentran en la zona del Alto Adige. El éxito del caballo islandés se ha extendido también en muchos países del norte de Europa, sobre todo en Suecia, Dinamarca y Alemania, pero también en Estados Unidos, desde Florida al California.
Su carácter manso, su talante agraciado, su increíblemente confortable caminar, único en el panorama equino, han conferido al caballo islandés centenares de miles de seguidores en el mundo. Además del paso, el trote y el galope, el caballo islandés puede moverse con otros dos tipos de andadura: tölt y entrepaso rápido. El tölt es una andadura en 4 tiempos especialmente suelta en la que los movimientos, agraciados y lineares, no restan equilibrio al jinete, que cabalga relajadamente y sin los movimientos arriba y abajo típicos del trote. Se trata esencialmente de un caballo “con 5 marchas”.
La raza islandesa es inteligente, versátil, dulce y recia. Estos caballos pueden ser de todos los colores y son conocidos por ser verdaderos amigos.
dilluns, 10 de març del 2008
El chaval i el cavall.
--------------------------------------------------------------------------------
Era un chaval de quinze anys, que vivia en companyia del seu padrastre.
Son pare va morir quan ell era chicotet, i sa mare tornà a casar-se, i mes avant es morí d'una pulmonia.
Les relacions entre padrastre i fillastre no eren molt bones, perque el padrastre es dedicava a la captura, doma i venta de cavalls, i al fillastre no li pareixia be com es comportava en est ofici.
Aço va succeir en territori americà, en un punt aon hi havia cavalls silvestres. El fillastre, Jordi, estava sempre rebotat contra son padrastre perque no tractava be als animal no els prenia voluntat i els desocupava prontament.
Jordi, fisicament, era un jovenet prou alt per a la seua edat, fornit, de cabells rossos, ulls blau-palit, cara sonrosada: moralment, de bons sentiments, de caracter retret, un poc brofec, pero amant dels animalets.
Tenia un gos, i alguns pardalets en gabietes, als que cuidava esmeradament. Ademes a Jordi li agrada va estar en contacte en la Naturalea.
En la montanya s'havia arreglat una cova natural, engrandint-la per a fer d'ella la seua cabanya, i tots els dies fea la vida alli, llegint llibres d'aventures i de vaquers.
Un dia, al arribar a la cova, Jordi es va trotar un intrus: un cavall silvetre, que segurament va fer cap alli desorientat, i al vore's tancat en aquell recint estava mes manset que una malva.
Jordi, al primer moment, tingue por d'aproximar-se ad ell, per si el cavall el mamprenia a mossos o a coces, pero va anar acostant-se ad ell, li va donar un carrocet de sucre i li va pasar la ma pel llom acariciant-lo, i es va fer en ell.
L'animal olorà el sucre i se'l traga. El jove acarona al cavall, este se deixa tocar, i cavall i chaval se feren amics, una amistat que es va continuar els dies següents, per que totes les vesprades Jordi anava a la cova i alli encontrava al cavall.
Este cavall era jove, de molt bona planta, de pel negre, en uns rodalins blancs en el front i en les proximitats de les potes.
Quan mamprenia el trot donava gust vorel correr, llauger, pel camp. Jordi ademes de carrocets de sucre, li portava herba tendra, garrofes i algun rosego de pa.
Tan amics se feren, que el cavall li permetia a Jordi que el montara i fera alguna carrereta pels alrededors de la cova.
Al final, quan li pareixia, el cavall picava sola. Pero un dia el padrastre es va enterar pels veíns de que el seu chic passejava pel camp en un cavall precios, i li va dir a Jordi: ¿ D'a on t'has tret eixe cavall en que't paseges pel camp?.
Jordi, fent-se l'ignorant, contesta ¿ quin cavall? i es va posar de carn de gallina, pensant en el final que se li esperava al seu cavall si caia en mans del padrastre.
" El domarà, pensava Jordi a força de colps, i el vendra sense cap consideracio, i yo me quedare sense cavall.
El padrastre insistí: El cavall que montaves l'atre dia. ¿Que't penses que no ho se?, T'ha vist massa gent per a que vullgues negar-ho, Saps molt be a on esta.
Per fi no va tindre mes remei que explicar-li-ho tot al padrastre. Si que ho se, digue Jordi, pero no vullc dir-li ho perque si cau en les seus mans, el maltractarà i despres el vendra i yo me quedare sense un cavall que ha, volgut ser amic meu.
Ya podia voste deixar-se eixe ofici tan dur de domador de potros, i dedicar-se a un atre ofici mes noble.
El padrastre al oir aquella contestacio, va agarrar a Jordi de les orelles i a pegar-li espentes, hasta que este prometre que el duria al punt en que tenia cada dia la seua cita en el cavall.
Anaren a la cova els dos i el cavall acodi com sempre i com estava present Jordi, es va portar la mar de be, deixant que el pujara tambe el padrastre, qui va donar unes voltes a cavall d'ell.
Pero va escomençiar a pegar-li, com solia fer en els animals que domava, i el cavall, fent una cabriola el va tirar a terra, el patejà varies vegades i el deixa com un drap.
A continuacio el cavall va tornar a la cova, a on l'espera Jordi.
Este va suposar que en avant seria dificil la convivencia en el padrastre i va decirdir anarse'n pel mon.
Jordi parlava en el cavall com si este l'entenguera: “ Cavall, no m'abandones , que eres l'unic amic que tinc. Dema comprarém tot lo que faça falta i nos en anirem fora d'aci “.
El cavall menejant el cap, de dalt a baix, pareixia assentir a tot lo que li dia Jordi, qui va passar la nit larguestes en terra en la cova.
Al dia següent se, despertà volgue anàr a casa, a despedir-se del padrastre, i al vore'l en el llit, tot machucat, li va donar llastima, se'n ana a la cova, montà a cavall i se dirigi al poble del costat, en busca del mege.
El cavall corria que volava, tant a l'ana com al retorn, portant al doctor a la grupa.
Gracies a eixa rapidea arribaren a temps par a salvar la vida del malferit tractant de cavalleries.
Quan estigue bo el padastre, va dir a Jordi: el cavall m'ha donat una bona lliço, perque yo el maltractava sense mereixer-se-ho, d'ara per avant tractare be als animals: estic repenedit.
Ya que vols tant al cavall, que siga per a tu. Jordi tots els dies montava un rato el cavall i despres li donava llibertat.
El cavall acodia sempre a la cita de la cova, Jordi lil donava, carrocets de sucre, rosegons de pa, garrofes i herba tendra i, cavall, padrastre i fillastre, cada u a la seua manera, tots eren feliços.
--------------------------------------------------------------------------------
Artana Estiu 1994
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.
Era un chaval de quinze anys, que vivia en companyia del seu padrastre.
Son pare va morir quan ell era chicotet, i sa mare tornà a casar-se, i mes avant es morí d'una pulmonia.
Les relacions entre padrastre i fillastre no eren molt bones, perque el padrastre es dedicava a la captura, doma i venta de cavalls, i al fillastre no li pareixia be com es comportava en est ofici.
Aço va succeir en territori americà, en un punt aon hi havia cavalls silvestres. El fillastre, Jordi, estava sempre rebotat contra son padrastre perque no tractava be als animal no els prenia voluntat i els desocupava prontament.
Jordi, fisicament, era un jovenet prou alt per a la seua edat, fornit, de cabells rossos, ulls blau-palit, cara sonrosada: moralment, de bons sentiments, de caracter retret, un poc brofec, pero amant dels animalets.
Tenia un gos, i alguns pardalets en gabietes, als que cuidava esmeradament. Ademes a Jordi li agrada va estar en contacte en la Naturalea.
En la montanya s'havia arreglat una cova natural, engrandint-la per a fer d'ella la seua cabanya, i tots els dies fea la vida alli, llegint llibres d'aventures i de vaquers.
Un dia, al arribar a la cova, Jordi es va trotar un intrus: un cavall silvetre, que segurament va fer cap alli desorientat, i al vore's tancat en aquell recint estava mes manset que una malva.
Jordi, al primer moment, tingue por d'aproximar-se ad ell, per si el cavall el mamprenia a mossos o a coces, pero va anar acostant-se ad ell, li va donar un carrocet de sucre i li va pasar la ma pel llom acariciant-lo, i es va fer en ell.
L'animal olorà el sucre i se'l traga. El jove acarona al cavall, este se deixa tocar, i cavall i chaval se feren amics, una amistat que es va continuar els dies següents, per que totes les vesprades Jordi anava a la cova i alli encontrava al cavall.
Este cavall era jove, de molt bona planta, de pel negre, en uns rodalins blancs en el front i en les proximitats de les potes.
Quan mamprenia el trot donava gust vorel correr, llauger, pel camp. Jordi ademes de carrocets de sucre, li portava herba tendra, garrofes i algun rosego de pa.
Tan amics se feren, que el cavall li permetia a Jordi que el montara i fera alguna carrereta pels alrededors de la cova.
Al final, quan li pareixia, el cavall picava sola. Pero un dia el padrastre es va enterar pels veíns de que el seu chic passejava pel camp en un cavall precios, i li va dir a Jordi: ¿ D'a on t'has tret eixe cavall en que't paseges pel camp?.
Jordi, fent-se l'ignorant, contesta ¿ quin cavall? i es va posar de carn de gallina, pensant en el final que se li esperava al seu cavall si caia en mans del padrastre.
" El domarà, pensava Jordi a força de colps, i el vendra sense cap consideracio, i yo me quedare sense cavall.
El padrastre insistí: El cavall que montaves l'atre dia. ¿Que't penses que no ho se?, T'ha vist massa gent per a que vullgues negar-ho, Saps molt be a on esta.
Per fi no va tindre mes remei que explicar-li-ho tot al padrastre. Si que ho se, digue Jordi, pero no vullc dir-li ho perque si cau en les seus mans, el maltractarà i despres el vendra i yo me quedare sense un cavall que ha, volgut ser amic meu.
Ya podia voste deixar-se eixe ofici tan dur de domador de potros, i dedicar-se a un atre ofici mes noble.
El padrastre al oir aquella contestacio, va agarrar a Jordi de les orelles i a pegar-li espentes, hasta que este prometre que el duria al punt en que tenia cada dia la seua cita en el cavall.
Anaren a la cova els dos i el cavall acodi com sempre i com estava present Jordi, es va portar la mar de be, deixant que el pujara tambe el padrastre, qui va donar unes voltes a cavall d'ell.
Pero va escomençiar a pegar-li, com solia fer en els animals que domava, i el cavall, fent una cabriola el va tirar a terra, el patejà varies vegades i el deixa com un drap.
A continuacio el cavall va tornar a la cova, a on l'espera Jordi.
Este va suposar que en avant seria dificil la convivencia en el padrastre i va decirdir anarse'n pel mon.
Jordi parlava en el cavall com si este l'entenguera: “ Cavall, no m'abandones , que eres l'unic amic que tinc. Dema comprarém tot lo que faça falta i nos en anirem fora d'aci “.
El cavall menejant el cap, de dalt a baix, pareixia assentir a tot lo que li dia Jordi, qui va passar la nit larguestes en terra en la cova.
Al dia següent se, despertà volgue anàr a casa, a despedir-se del padrastre, i al vore'l en el llit, tot machucat, li va donar llastima, se'n ana a la cova, montà a cavall i se dirigi al poble del costat, en busca del mege.
El cavall corria que volava, tant a l'ana com al retorn, portant al doctor a la grupa.
Gracies a eixa rapidea arribaren a temps par a salvar la vida del malferit tractant de cavalleries.
Quan estigue bo el padastre, va dir a Jordi: el cavall m'ha donat una bona lliço, perque yo el maltractava sense mereixer-se-ho, d'ara per avant tractare be als animals: estic repenedit.
Ya que vols tant al cavall, que siga per a tu. Jordi tots els dies montava un rato el cavall i despres li donava llibertat.
El cavall acodia sempre a la cita de la cova, Jordi lil donava, carrocets de sucre, rosegons de pa, garrofes i herba tendra i, cavall, padrastre i fillastre, cada u a la seua manera, tots eren feliços.
--------------------------------------------------------------------------------
Artana Estiu 1994
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)